Art, música i descaro a la València dels 90
No es tracta de contar ni de resumir tot el que va passar a la València cultural dels noranta. Seria una tasca impossible. La successió desdeveniments escaparia dun sol relat. El que shi narra tracta dil·luminar, des de la perspectiva que dona el temps, un esclafit artístic de color, de música, de complicitat, de talent i de descaradura que va ressonar des de les escletxes de lunderground, desdibuixant límits i prejudicis entre les arts, i que va agitar, des de lefervescència, uns anys despreocupats i dissonants. Aquest esclat, aquesta confabulació, arranca al final dels vuitanta, quan alguns estudiants de Belles Arts suneixen per tocar en uns concerts a la Facultat. Daquelles bandes formades per afinitats diverses, amistoses, estètiques o artístiques, naixeran uns vincles que aniran atraient altres músics, artistes, amics i coneguts que confluiran en un corrent frenètic que expandirà creativitat i geni per molts soterranis, espais dart, pisos, bars, locals i altres racons de la ciutat. Quasi trenta anys més tard, salbiren a la llunyania els centellejos desordenats daquella constel·lació de noms que, repetidament, apareixien escrits en els cartells, fullets, catàlegs dexposicions, crèdits de discos, fanzins, revistes Noms que reincideixen, salternen i es multipliquen. Creadores polièdrics, en una època en què les diferents disciplines de la cultura estaven segmentades i a penes es relacionaven entre si, jugaran a expandir els marges, a espantar el vertigen i, en aquell terreny difús entre subsol i intempèrie, faran esclatar fogonades de lucidesa i insolència.
